On estigues de vacances

Amb el cap i el cor ple de dolor, però també amb la tranquil·litat que proporciona el pas del temps no voldria deixar de dedicar unes paraules a un AMIC que ja no està, que ens a deixat però que de segur estiga on estiga continuarà amb la seua magnifica llavor i sent com es ell.

Vull parlar d’ell en present per que per a mi no ha mort, simplement,  i com deia el seu ( el nostre) admirat Ovidi Motllor, “ jo no haure mort faré vacances”. No vaig a entrar en detalls de com es va produir el trist episodi que hui en te  davant de l’ordinador escrivint aquestes paraules que mai haguera volgut redactar, ja que desitge que aquestes línies siguen un sentit homenatge a una persona en la que vaig compartir una etapa de la meva vida.

Tal volta no el coneixia en la profunditat que altres persones, però en lo poc o molt que el vaig conèixer vaig tindre prou. Pot ser, no vaig tindre l’oportunitat de conèixer-lo mes per que la vida ens el va arravatar molt prompte.

Recorde com si fora hui la primera volta que et vaig vore, que vam tindre l’oportunitat de parlar, va ser a Ibi, a un dinar de germanor que vam fer uns joves de la comarca que units per les ganes de fer coses per la nostra gent vam intentant posar altra volta en marxa les joventuts socialistes comarcals. Com han canviat les coses des de aquell dia,  ja que per aquelles dates ni tu ni jo érem secretaris generals de les nostres poblacions, es mes ni les agrupacions d’Alcoi ni Muro estaven encara constituïdes, ja que vosaltres vivíeu un procés de gestora i en el meu cas simplement es tenia que fer tot de nou.

Des d’aquell moment vam consolidar una amistat que arriba fins a hui, encara que últimament i degut a que jo vaig decidir abandonar el partit, i també per els nostres compromisos laborals no es veiem tot el que tindria que ser, no obstant sempre que teníem l‘oportunitat fèiem per vores. L’ultima volta que vam tindre l’oportunitat de parlar va ser a festes del teu poble, recorde que tu anaves d’alcodiano, com no, i jo de músic i es vam trobar al mític cantó el Pinyó, en vas abraçar jo el vaig abraçar i no va fer falta dir res, en aquell gest sobrava. Feia una setmana que jo havia iniciat el ritual que des de que es coneixem realitzem quan estan a prop les nostres festes, i que consisteix en una simple felicitació posada per mi al teu faceboock, cosa que tu sempre repeties al meu 15 dies desprès quan Muro ja feia olor a festa. L’últim post que en vas enviar el tinc gravat a la ment i al cor i no voldria perdre l’oportunitat de compartir-lo amb tots, el post en qüestió diu així:

“Abans que se m'oblide i passe per desagraït, tinc que recordar-me'n com sempre faig del meu amic Pere Corredor que aquesta setmana celebrarà les Festes de Muro. Espere que tingueu bon temps i que les disfrutes. Ets part important ja de les Festes i ho ets per mèrits propis. Per tasca i dedicació. Rep un abraç ben fort del teu amic alcoià”

Si vols que el conte la veritat, jo no m’enrecorde del que el vaig escriure amb motiu de la trilogia festera al teu facebook, però  lo que sé de segur es que no era tan formal i que de segur vaig aprofitar per clavar-me en vosaltres els alcoians, i es que tu ja saps que jo sempre estic de broma i m’agrada com encaixes les meues burletes, sense cap ànim d’ofendre, cap a les teues festes, i com al final sempre acabaves donant-me la raó, jo crec que era per a que el deixara en pau, axó si sempre en el somriure a la boca.

Al pensar en els moments viscuts en venen al cap un fum de coses, el sopar en Alacant on vas presentar a Fransesc Romeu com a candidat on el vaig acompanyar junt a Sara i Jospe Albert Mestre,  en el que de segur que ara estaràs parlant de com van les coses per así. Bo i que en dius del sopar a Alcoi amb Romeu, jo crec que encara estem rient-se, nosaltres i inclús el quadre amb l’ imatge d’Ovidi que presidia el bar. La nit de festes en el Montecarlo, o el mig any que vas baixar a la meua filà per que jo volia ensenyar-te com es feien les coses be. També vas estar present en un dels moments mitics com es quan li vaig preguntar a una consellera si tenia la xona rosa, i tantes i tantes coses que seria incapaç de descriure.

Però be el temps pasa i les coses també. Jo un dia vaig decidir abandonar aquell projecte que vam iniciar, tal volta desil·lusió o esgotament, no se, la qüestió es que encara que els nostres camins es separaren tú mai el vas oblidar de mi mantenint sempre que podíem el contacte, per axó vaig ser un dels primers  en contestar que sí quan en van dir que el feien una festa d’acomiadament per “caducar” en Joves Socialistes. I confesse que en un principi en donava perea tornar ajuntar-me en gent del partit, i es que la meua desil·lusió encara era molt pròxima, però no obstant, vaig fer un esforç i vaig anar, simplement perquè tenia ganes de voret i compartir amb tu aquelles xarrades de les que jo tant disfrutava. T’enrecordes? Parlàvem de tot, festes, política, inclús del futbol i aixó que eres del Madrid i a mi no m’agrada masa, però soles per veure’t la cara que posaves quan el deia: Ara quan Aznar siga president del Madrid.... i es que m’encanta picar-te i tu com si res sempre en el somriure en la boca.

Bo Marcos, amic, estigues on estigues de vacances, soles vull demanar-te un favor, continua sent com eres, no t’oblides de mi ara que els nostres camins tornen a separar-se, jo no m’oblidaré de tu.

Gracies per tot i per donar-me la teua amistat.

Salut I república sempre.

Pere Corredor Peinado.